Una assignatura transgressora

“En una època on se sacralitza la neutralitat i la equidistància, comprovem que són, precissament, els treballs de periodistes que van renegar de eixos conceptes els qui han aconseguit superar la barrera del temps” 

Pascual Serrano

La Universitat Jaume I és capdavantera a l’Estat Espanyol per incloure entre la seua docència l’assignatura de Comunicació per a la Igualtat. Es tracta d’una assignatura per a l’estudiantat dels graus de Ciències de la Comunicació que els ajuda a adonar-se’n del paper que juga la seua futura professió en el sistema social, econòmic i polític…  Es tracta d’una qüestió essencialment rellevant i que hauria d’estar present de forma transversal al llarg de tots els graus en Periodisme, Publicitat o Comunicació Audiovisual; un marc de referència per a tots els seus estudis i treballs, ja que suposa ni més ni menys que entendre realment de quina professió estem parlant, a quin joc se’ls proposa jugar en el futur. No obstant, aquests continguts arriben en l’últim curs i empaquetats en una assignatura. I encara així és tot un avanç; sort que existeix i no com a optativa.

Estem davant d’estudis universitaris que cada cop semblen més “cursos CCC” o d’FP, on es busca formar professionals tècnics que sàpiguen fer una determinat treball concret per a una empresa, sense capacitat crítica, sense capacitat d’entendre l’estructura de la qual formen part i, molt menys, sense que puguen plantejar-se canviar-la. I açò el sistema ho justifica, i ho fa apel·lant a la neutralitat d’una forma repugnant i absurda. En aquest cas, patim sobretot el dogma de dos grans “neutralitats”: la neutralitat acadèmica i la neutralitat mediàtica.

Però la neutralitat és impossible. L’existència mateixa implica un topoi, un lloc, una posició. L’existència mateixa impica prendre partit. Javier Cercas, autor d’Anatomia de un instante, afirma que “una volta es forma part de la realitat, s’existeix, es viu, és imposible tenir una existència neutra, sense influir en la realitat que els acolleix”. De fret, Gramsci afegiria que fins i tot “la indiferència i l’abulia operen en la història, passivament, però operen”. Quan es fa referència a la neutralitat s’està apel·lant al “sentit comú”, al pensament hegemònic. Ja deia Karl Marx que el ‘sentit comú’, és la ideologia dominant i que aquesta és la ideologia de la classe dominant. Per tant, quan s’exigeix neutralitat, s’està exigint acatar la ideologia i dogmes del poder.

D’una banda, en l’ambit acadèmic. La falsa neutralitat converteix les universitats cada cop més en espais d’adoctrinament neoliberal i en fàbriques de mà d’obra acrítica al servei de “les necessitats del mercat laboral”, de les necessitats productives del capitalisme. Des del punt de vista hegemònic, sembla fins i tot immoral que a estudiants que només volen ser “bons professionals” (bo = allò que marca el pensament hegemònic), se’ls estiga fent conéixer críticament la realitat estructural del sistema en què posteriorment es veuran immersos com a professionals. Ensenyar-los que el poden canviar és ja un sacrilegi.

D’altra banda, en l’àmbit dels mitjans de comunicació. El “bon periodista” és un reproductor automàtic d’ideologia dominant, està sent “objectiu” i explicant transparentment la “realitat”. La resta són taxats de “mals periodistes”, tergiversadors de la “realitat”, incapaços de donar informació “objectiva”, manipuladors de la “veritat”. Però també Javier Cercas entén els mitjans de comunicació com a elements performatius de la realitat i no només elements de representació de la mateixa. Pascual Serrano, a més, afegiria que “la suposada neutralitat objectiva dels mitjans es tot un projecte global per acabar amb el periodisme que siga sensible a les injustícies o que pretinga promoure canvis socials”.

Davant este panorama, l’assignatura de Comunicació per a la Igualtat és en si mateixa una humil transgressió a l’àmbit acadèmic i a l’àmbit de la comunicació. Permet els estudiants créixer com a professionals crítics, consciènts del sistema en el què estan immsersos, l’estructura i les seues dinàmiques en què operaran, el seu paper com a professionals en eixe espai i la seua capacitat i poder de transformació social. I en un moment com l’actual en què la realitat i el poder són tan foscos, són més necessaris que mai professionals amb capacitat de ser més enllà que simples reproductors del sistema d’idees i valors que només genera foscor. En temps de foscor, necessitem persones que ens aporten llum.