“Quan l'estat van venir a buscar els anarquistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era anarquista...”

En temps de crisi els moviments socials reivindicatius i organitzats suposen un perill per al manteniment de l’hegemonia. La relació de poder establerta entre dominants i dominats basada en la producció de missatges i significats per part del poder comença a no ser suficient per calmar a les submises i és ací quan es fa ús de la violència. Però la violència física sense recolzament social genera més rebuig. Ací entren els mitjans de comunicació per recordar-nos la diferencia entre la gent de bé i les anarquistes que lluiten pel be comú. L'anarquisme com filosofia política subtil i antidogmàtica que advoca per societats sense estat sobre la base d'associacions lliures no jeràrquiques. Es considera una ideologia d’esquerres, defensora del cooperativisme, sindicalisme, mutualisme i de l’economia participativa.

Passat dimarts 16 de desembre, els Mossos d’Esquadra i l’Audiència Nacional Espanyola detenien onze anarquistes en la denominada Operació Pandora.
El diari EL PAIS, no s’ho va pensar dues vegades a informar que es tracta d'una organització anarco-terrorista. Sense contrastar informacions, es publica que es tracta d'una operació antiterrorista. Les úniques fonts que trobem al llarg de la notícia són les policials. El que sense dubte ens dóna una informació segada de la realitat. Utilitzen els mateixos mètodes que en una notícia sobre immigració. La dicotomia ells/nosaltres, l’utilització únicament de fonts oficials, la falta d’informació de primera mà…

Perquè, a veure, si parlem de terrorisme, on són les bombes? On són els atracaments a bancs per a finançar-se? Si parlem de terrorisme, on són les explosions dins els centres comercials, els segrests i els torturats?  Enlloc! I no nomès El Pais, hem vist com molts mitjans de comunicació han fet servir 'terrorisme anarquista' sense cometes, tirant pel dret, de manera que donaven per bona la versió de l'Audiència espanyola. A Catalunya hi ha terrorisme anarquista i hi ha hagut una operació en contra, venien a dir, sense demanar-se —oh, pecat— on són les bombes, els morts i els torturats. Realment espectacular. En fi, si alguns  han vist terrorisme anarquista, uns altres hem vist periodisme d'estat.

Com diu el professor Andreu Casero, l’informació periodística es configura en les societats actuals com un recurs estratègic fonamental per diversos motius: la seua competència per definir la realitat, la seua capacitat cognitiva i simbòlica que li permet modelar els significats socials, la competència per a estructurar la visibilitat publica i el seu potencial per a articular l’agenda publica. En definitiva, l’informació periodística és un element de poder simbòlic. Per això el seu control és una prioritat per als actors dominants amb la finalitat de definir l’esfera publica conforme als seus interessos i objectius.

Entenem que el la situació de convulsió social a l’Estat l’interessa dividir encara mes a la classe obrera i els actors submisos per continuar exercint el poder sense resposta ciutadana a les injustícies que patim, cada dia més greus i constants. Per això els mitjans de comunicació no informen que l’Estat francés va assassinar durant les carreges policials del 25 d'octubre, al militant Rèmi Fraisse. I tampoc dona veu a les accions socials que els col·lectius anarquistes organitzen per tal d’ajudar als més desfavorits, presentant-se com una eina de lluita per aconseguir la igualtat social encara que els mitjans de comunicació no ens ho conten. Igual que quan es juga una pàrtida d'escacs, cal veure tot el tauller de joac a la vegada per entendre com s'estàn posicionant globalment les peces.

“…Quan finalment van vindre per mi, no hi havia ningú mes que poguera protestar.”