En aquest sentit, s'entén que la violència contra les dones es converteix en una de les estratègies claus per a mantenir el control sobre les mateixes. Una forma de violència no solament individual que s'exerceix en l'àmbit domèstic o privat, sinó que es manté constant tant en l'espai públic com en el privat, conseqüència de la situació de discriminació provinent del sistema patriarcal. Així, el manteniment de la violència contra les dones garanteix la continuïtat d'un ordre de valors androcèntrics, formant-se com un important mecanisme de control i poder sobre les dones. No podem entendre la violència com fets aïllats, sinó que cada cas de violència masclista té fils conductors similars basats en el manteniment de poder, la submissió i l'opressió de la dona enfront de l'home. Els agressors no estan mal del cap o tenen malalties, mite que molts continuen mantenint, no ho fan de manera indiscriminada cap a qualsevol, sinó que arremeten no més contra les dones, perpetuant el sistema de dominació. El lema “no es un violador, es un fill sa del patriarcat”, ho representa molt be.
Podem entendre per violències de gènere qualsevol comportament i actuació que té com a finalitat legitimar una situació desigual, de subordinació i invisibilització de les dones. Parlem de violències, en plural, perquè no solament hi ha una. Gran part de la societat entén per violència de gènere el maltractament físic o pscològic contra la dona, però no és tracta de situacions de violències aïllades, sino que es una violència de base.
L'investigador suec, Johan Galtung, esquematitza les violències dividint-les en tres: violència directa, violència estructural i violència cultural.
En primer lloc, la violència directa, la més evident. Consisteix en negar les necessitats bàsiques de les oprimides per raó de gènere. Necessitats com les capacitats de supervivència (la mort de tantes dones, 59 durant 2014); el benestar (maltractament directe, el psicològic, assetjament...); la necessitat d’identitat (la imposició d'uns estereotips de gènere, la dona com ama de casa o objecte sexual), en definitiva, es nega la llibertat de les dones.
Per altra banda, la violència estructural, s’ha donat al llarg de la història, des de l’àntic Egipte, fins els sistemes socialistes, i actualment en el sistema capitalista i patriarcal en que vivim, es configura com el centre de l'explotació. Es deriva del lloc que ocupem les dones en l'ordre hegemònic i el poder econòmic. Es a dir, que es la desigualtat en l'estructura de la propietat i els salaris. El fet de cobrar menys, per exemple, o la divisió sexual del treball. Per exemple, en la historia trobem el codi napolèonic, model que han utilitzat molts paissos com referent, que restringeix a les dones a l’àmbit privat, per tant la llei confirma la inferiorirtat juridica/politica de les dones i a mes legitima la separació entre l’àmbit public i privat diferenciat-los jerarquicament . La divisió sexual del treball també implica la doble jornada material de les dones, el treball remunerat i el domestic, i la plusvàlua de caràcter afectiu. És a dir, el temps que les dones inverteixen en que uns altres, ells, se senten bé i el cost que suposa a les dones. És un tòpic dir que darrere d'un home important sempre hi ha una dona que li recolza. Però els homes estan extraient una plusvàlua afectiva que els permet obtenir una sèrie d'avantatges de poder i autorrealització. Això suposa un important cost per a la dona que queda relegada a la llar i no es pot realitzar ni professional, ni personalment.
Finalment es troba la violència cultural que es caracteritza per ser simbòlica i persistent. A mès, es la que legitima les altres violències, per això hem de La trobem en les religions, el llenguatge, les ideologies, l'art, la ciència, els mitjans de comunicació… L'ús del masculí com a genèric, les dones com a objecte en les obres d'art i no com a subjecte (recordem el lema de les Guerrilla Girl “Do women have to be naked to get into the Met Museum?”)…es tracta d'una violència invisible, que s'exerceix inconscientment, i té com a objectiu mantindré els esquemes asimètrics de poder. A mes, legitima les altres violències, la directa i l'estructural. Dins de la violència simbòlica trobem la construcció de les identitats de gènere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada