Marina Abramovic, l'estètica del feminisme

Els anys 60  i 70 van marcar el començament de l’emancipació de la dona. Al món de l’art aquest sentiment va estar molt present a les ments dels artistes a l’hora de realitzar les seues obres. I és que aquestes van començar a experimentar amb el seu propi cos, converint-lo en pur protagonista de les seues obres.

Marina Abramovic, a banda de considerar-se una de les mestres pioneres de la performance, transmet en la major part de la seua obra una necessitat de canvi de mentalitat, vist des del punt de vista del paper de la dona a la societat en general i al món artístic en particular.

Al llarg de la seua trajectòria, els seus treballs abarquen un incomptable nombre de situacions,  ambientades des de la crítica social i política, situacions de guerilla o el simple fet de viure en parella. Això sí, sempre des d’un punt de vista feminista.

Les seues peces comprenen discursos que deconstrueixen clitxés cultural mitjançant l’anàlisi i l’ús del seu cos, i el seu treball consta de purificacions rituals encaminades a alliberar  la dona del seu passat i trencar els límits de l’art, la implicació del públic i abordar temes tabú, mostrant la realitat tal i com és o mitjançant metàfores de la pròpia realitat.

Abramovic usa la performance i el seu propi com o persona com a llenç i troba la inspiració en la idea de la degradació de la dona pels clitxés culturals que s’han associat a ella. L’artista considera el seu cos com a un canal d’experiència col·lectiva i convida al públic a fer el que vulga amb el seu cos propi; el millor mitjà amb què cada individu compta per expressar-se amb total llibertat.

Aconsegueix reflectir la importància que se li dóna a l’art quan l’artista és una dona i com és d’important és veure l’art més enllà de la definició d’home i dona. La finalitat? Trencar amb l’estereotip vinculat a la dona: la disponibilitat sexual i el narcisisme.

I en aquesta mateixa línia coincideix amb l’artista americana Martha Rossler, especialista en la performance, el vídeo i les instal·lacions, que posa un ull sobre l’esfera pública i l’experiència de la dona.

"Després de l’impacte que va tenir el feminisme als setanta, creia que anàvem a avançar molt més, però no. Encara que la culpa també és de les dones:  mentre continuem sotmeses a la dictadura del taló alt i a eixa roba incomodíssima, la codificació va a continuar ahí” (Martha Rossler).