Puta, però no teva

El 17 de desembre es reivindica que les prostitutes són persones, així tal qual. Persones amb drets i de les quals ningú pot abusar. Un grapat de diners no et dóna dret a exercir la violència contra ningú, ni en la prostitució ni en cap altre àmbit laboral. Tampoc tolerem que la violència que l'estat exerceix a aquest col·lectius, adornant-les en multes i manilles. 

• Entrevista a una treballadora sexual del Raval

Cada matí, sigui festiu o feiner, un grup de dones cenyides i amb talons exagerats es diuen “bon dia” i es reparteixen les parets i cantonades dels carrers Robadors, Sant Ramon i Sant Rafel de Barcelona. Entre elles s’anomenen “guapa” o “carinyo” i són capaces de fer-ho en tantes llengües com les que es parlen al barri del Raval. A poc a poc, arriben també els qui les busquen i, amb ells, s’internen a les porteries per pujar als meublés que antigues companyes, ja retirades, han habilitat perquè s’ocupin. Des de fa generacions són la prostitució que atrau una parròquia proletària, de butxaca discreta i pulsió consumista; el símbol vivent del plaer per a qualsevol sense millor recurs que pagar.

Avui, com ve passant des de fa una temporada tan llarga que ja és normalitat, ho fan tot mirant de reüll, amb un posat furtiu. Segons asseguren les més velles, d’ençà dels temps de la misèria franquista -quan tot s’espatllava per arreglar-ho amb suborns- no havien patit una pressió policial tant constant i abassegadora. Pràcticament cada hora, agents de la Guàrdia Urbana omplen cantonades i racons. Treuen pit i miren amb consciència d’autoritat. De tant en tant, segons capricis passatgers, n’aturen una i la multen per fumar, per no abaixar la mirada o per no marxar discretament. Amb la mateixa lògica, els agents, que s’alternen sovint amb els dels Mossos, entren d’ofici als bars o les terrasses on les deixen estar i hi fan inspeccions rutinàries que acaben en sancions. Multes que deixen de ser-ne si les propietàries dels bars es comprometen a prohibir l’entrada d’aquestes dones i noies que, com molta gent, esmorzen un cafè amb llet mentre fullegen el diari.

Als periòdics de més tirada, els que es troben sobre les màquines de tabac o els mostradors dels bars, s’hi reconeixen de tant en tant. De vegades amb la cara pixelada i de vegades no, però sempre amb un comú denominador: comparteixen notícia amb la compra-venda d’heroïna i cocaïna, els furts, les agressions i un ambient de brutícia i marginalitat que la premsa majoritària es nega a dissociar de la seva presència. “Un periodista de l’Avui, Bernat Dedéu, en un article ens va comparar amb les truges i, en un altre, deia que l’alcalde permetia que campessin pel barri putes infectades. Vaig escriure’ls una carta que apel·lava al principi del respecte però a mi no me la van publicar.”

La Sabine, que deixa un got de tallat buit i unes monedes a la barra, és de mirada directa i conversa agradable. Veïna i treballadora del carrer des de 1999, és testimoni de tot el que afecta al seu col·lectiu en aquest bocí del Raval. “Vaig arribar a Barcelona fa quinze anys i, mentre intentava regularitzar-me els papers, em buscava la vida aquí. Quan em van legalitzar vaig plantejar-me canviar de feina però aquí em guanyava el pa dignament i sense cap cap; i hi tenia bones amigues. Vaig decidir conservar la feina. La intenció de l’Ajuntament és que marxem però la nostra és quedar-nos. Per molt que ens vulguin excloure del seu paisatge ideal no els ho podem posar fàcil: moltes no tenim cap lloc millor on anar”.

Des del 1999 fins avui, aquests carrers han experimentat uns canvis radicals, amb milions d’euros invertits i 50 edificis, 93 comerços i 450 habitatges destruïts per complet. No hi ha xifres oficials sobre quina part del veïnat va ser reallotjat -al barri o fora d'ell- però en el projecte de conservació i rehabilitació d'aquests carrers s'incloïa la “conveniència d’expropiar o expulsar veïns que puguin posar en risc la cohesió social”. A la flamant Filmoteca i a les seus de la UGT i el Caprabo, s’hi van afegir un hotel de cinc estrelles i 111 habitatges de protecció oficial, on s'ha allotjat un veïnat de més poder adquisitiu. Tot nou. El resultat, a Robadors, és una filera de façanes de classe mitja encarada a una filera de façanes de classe baixa. “Molta d’aquesta gent van venir aquí enganyats”, diu la Sabine alçant la vista. “Una mica com els colons que utilitza l’estat d’Israel, però sense tanta èpica”, afegeix.

En el si dels nous habitatges ha germinat un moviment veïnal en contra dels ionquis, els bars, els locals de treballadors socials, els llauners, la mesquita, els camells, els meublés i, per descomptat, contra les putes. La Sabine arronsa les espatlles: “No proposen que es solucioni cap problema. Només que ens traslladin a un altre lloc. Ben lluny de casa seva”. Algunes veïnes del costat nou s’han volgut diferenciar de qui només entra i surt a casa incòmode i s’han acostat a xerrar amb ella: “Una vegada una noia molt maca em va dir que estava esperant que fessin 'neteja' d’una vegada. Jo em vaig endur la mà a la boca i li vaig dir 'nena: aquí no diem això'. Tècnics municipals, veïnes, polítics i comerciants es refereixen sovint a la gradual expulsió d’una part del veïnat com a “neteja”. Al pla d’usos vigent -com a l’anterior, que va dissenyar el tripartit- es fa referència a la Sabine i totes les seves companyes com a “contaminació visual” i s’insta a multar la seva presència als carrers. “Quan llegeixo que l’ajuntament ens anomena “contaminació” i bona part de la parla popular li diu “netejar” a fer-nos fora, no m’estranya que apareguin periodistes amb total llibertat per vexar-nos. La societat que tenim és el camp d’adob perquè passin coses com aquesta”.

Les constants queixes que el grup organitzat de noves veïnes traslladen a la seu del districte han propiciat batudes de caire marcial, que sovint han acabat amb alguna treballadora al Centre d'Internament per a Estrangers de la Zona Franca. Pas previ per a la seva deportació. Les batudes que es van practicar dins els bars també van acabar amb denúncies per maltractaments i agressions. “El que no sap aquesta gent és que si tanques els locals i fas fora dels carrers a qui els fa servir, llavors, els carrers es tornen perillosos. Qui t’ajudarà quan et passi alguna cosa si no hi ha ningú?”, es pregunta la Sabine.

Per començar l’any, l’Ajuntament ha declarat que tancarà tretzemeublés més. Sembla que les reunions que la Sabine i altres companyes han tingut amb el consistori arrel de l’assetjament policial només han generat incomprensió mútua. “Sobretot demanen que no fem cassolades ni soroll mediàtic... una cosa així com que no cridem l’atenció mentre ens decoren amb multes i manilles com si fóssim un arbre de Nadal”. Preguntada per la solució, la Sabine fa una ganyota i diu “que ens deixin viure i criar els nostres fills dignament”. Amb cara pensarosa i to fatigat prossegueix: “és l’estigma. La nostra feina és un assumpte més de moralitat que professional. Tothom té una idea de què hauria de passar amb nosaltres però amb pocs podem discutir… són pocs els qui tenen el valor de dir-nos el que pensen a la cara: “Que se’ns permet existir sempre que no se’ns vegi”.