La dona al cinema

El cinema i la televisió reforcen i legitimen tot tipus d’estereotips sobre la dona. En ocasions, la reculen a papers secundaris i tradicionals, provocant un efecte sobre l’espectador  que, de manera acumulativa i repetitiva, configura en ell una imatge sobre la dona anclada en el passat.

No obstant això, al cinema actual, sobre tot ara que hi ha més dones directores de cinema, el rol de la dona va prenent cada vegada més una altra importància i el cinema presenta, amb una altra freqüència, una visió crítica de la dona dependent o la de dones amb clara independència. 

Somiadores i prínceps somiats

Aquest és potser el clitxé més típic, més vinculat a la factoria Disney i del que la companyia intenta desenganxar-se més cada any que passa. Hi ha infinitat de pel·lícules on les xiques busquen el seu príncep de conte de fades. Blancaneus o La Sireneta són possibles exemples. Encara que aquest últim dista prou del conte original d’Andersen, que s’assemblava ben poc al conegut i dolç final de la pel·lícula homònima de Disney. En ell, la protagonista, com a molts altres clàssics de la literatura o del cinema, busca l’amor d’un home de qui s’enamora a primera vista. La versió literària, no obstant, no era tan dolça, i acabava amb el fracàs de la protagonista. Aquesta perdia l’home dels seus somnis en el moment en què aquest es casava, no amb la dona que acabava de conéixer i li salvava la vida, sinó amb una altra dona que acabava de conéixer i pensava que li havia salvat la vida. Una vegada més la dona queda relegada a tindre dos finals: l'èxis quan finalitza amb l'home, o el fracàs, quan pateix l'engany de l'home.  
Com aquestes, La Ventafocs, la Bella Dorment i totes aquelles princeses de conte dels inicis dels estudis d’animació també entrarien a aquest sac del que Disney es vol desprendre cada vegada més i amb més ganes.

Fora de l’animació, qui no recorda Pretty Woman, de Gary Marshall, on es mostra com un senyor multimilionari guapo s’enamora d’una prostituta dels baixos fons, o Amélie, on una dolça Audrey Tautou s'enamora perdudament d'un francés al llarg de l'obra. 

Les dones són guerreres 

Les dones s’han venjat incomptables vegades al cinema, de vegades pels mals tractes rebuts, altres per la seua familia o fills. Qui no recorda a La Novia, de Kill Bill (Quentin Tarantino), que busca venjança després d’haver quedat 5 anys en coma per un intent d’assassinat a la seua pròpia boda.

Fotograma Kill Bill

Dones manipuladores, homes dominats

L’home perd qualsevol tipus de personalitat pròpia o iniciativa en benefici de la voluntat de la dona, que pot induir-lo a l’assassinat, tal i com ocorre a Perdición, de Billy Wilder, o a El cartero siempre llama dos veces, de Bob Rafelson.

Dones que superen grans adversitats

Al cas de Chocolat (Lasse Hallstrom), es veu com la societat patriarcal anul·la a la dona, o la vol anul·lar, en la historia d’una mare soltera que no pot triomfar al seu negoci pel seu ‘estat civil’. També es donen casos de dones que lluiten pels seus fills , com és el cas d’Erin Brockovich o el gran film El aceite de la vida, basada en fets reals, on dos pares s’adonen que el seu fill pateix una estranya malaltia mortal i busquen desesperadament una cura. 

La situació de la dona emigrant al cinema

Quan parlem del cinema en general, la dona emigra per cobrir les necessitats bàsiques establint dos tractaments: de primera categoria si són dones professionals amb possibilitat d’exercir la professió o bé de segona categoria, si es tracta de persones sense recursos o sense qualificació professional. En ocasions, la dona ha de recórrer a qualsevol forma de solucionar la seua existència, com en el cas de Princesas (Fernando León de Aranoa, 2005), on es conta la història de dos dones, una de nacionalitat espanyola i altra exiliada, que es troben a llocs enfrontats ja que les natives veuen amb recel l’entrada d’immigrants a la prostitució.