Per què no hi ha grans dones artistes?

Al llarg de segles el rol de la dona a l’art s’ha limitat a model i musa, a font d’inspiració per a l’ull masculí de l’artista. Rosses, morenes, primes, altes i fins i tot dones ‘grassonetes’ (qui no recorda les Tres Gràcies de Rubens) van ser qui inundaren els llenços i les masses argiloses en mans dels escultors.

La dona es va configurar com a objecte culte i símbol de bellesa en el seus estils estètics més variats. Les representacions de la figura femenina van poblar l’art de cada cultura en totes les seues possibles formes.

Representació de la dona a la història de l'art. Des de Miguel Ángel a Picasso. 

A l’art, la dona s’ha convertit en una construcció producte de la societat patriarcal que, lluny d’incloure-la en la producció artística, com ingènuament es podria pensar, la mantenia relegada a un únic extrem del procés: un rol de completa passivitat. Tradicionalment a la història de la humanitat l’home s’ha constituït com a única font de vertadera creació, relegant a la dona a una absoluta passivitat.

Com anava a ocórrer alguna cosa diferent a l’art? La dona estava totalment absent a l’àmbit de l’art; com se li havia adjudicat al procés de creació, la dona era tan sols un objecte més que omplia el llenç en blanc.  

Així es va ingerir irremeiable i innegablement a l’educació cultural, moral i estilística de les dones presents i futures, perpetrant el rol de submissió social. La dona va absorbir visualment des de ben menuda com havia de ser la pròpia dona, obviant el xicotet detall que eixa era una representació només de l’ideal femení construït pels homes. I la vertadera veu femenina es quedà callada, petita i amagada per molt de temps, no sols incapaç d’expressar-se, sinó també de reconéixer-se a si mateixa com a portadora d’oposició.

La inclusió de la dona a les arts plàstiques va poder significar el començament de la seua vertadera inclusió al procés d’autorepresentació.No obstant això, fins i tot la dona artista, no va poder menys que respondre al propi model de dona al que els homes l’han acostumat tota la seua existència. Trist però lògic.

Arribats a aquest punt, una pregunta és inevitable: per què no hi ha grans dones artistes? O millor dit, per què no es coneixen a les grans artistes? Sols comprenent el perquè respecte de l’organització familiar i social al voltant de la figura masculina es pot deixar de qüestionar, des del punt de vista estrictament artístic, el motiu pel qual l’artífex és, per definició, l’home i no la dona. Però açò és un punt secundari. A partir del segle XIX, la història de l’art s’ha vinculat estretament a la determinació de l’autoria, que constitueix com a base la valoració econòmica de les obres d’art occidental. El nostre llenguatge i les nostres expetatives han tendit a catalogar l’art produït per dones com a d’inferior qualitat.

Açò resulta curiós quan al gran Tintoretto se li van adjudicar erròniament quadres pertanyents als seus dos fills. Marieta Robusti, la seua filla, acostumava a treballar al taller amb son pare i el seu germà i les obres d’ambdós van ser erròniament adjudicades al seu progenitor. La mort prematura de la jove va fer que l’obra del gran pintor decaiguera i perdera qualitat. Es va afirmar que aquesta baixada de qualitat artística era deguda a ‘la desolació paterna per la mort d’una filla molt estimada”. El que no es va pensar va ser que no es va empobrir la seua obra per la pèrdua filial, sinó per la pèrdua de la gran artista que era la jove.

Ací és on volia arribar; a la gestació d’un procés que marcarà el rol que li tocarà viure a la dona. La metamorfosi de Marieta Robusti, de passar d’una musa de Tintoretto a convertir-se en una mussa agonitzant de la nova etapa de l’obra del seu progenitor.

Històricament, l’accés femení a l’educació en general i a la formació artística en particular, va estar del tot restringit. Tota dona va ser desqualificada abans de poder ser expressada.

No solament se les mantenia al marge dels debats teòrics i intel·lectuals que dominaven l’art; sinó que van ser totalment excloses de les acadèmies i centres d’ensenyament durant el segle XVIII: Les classes de dibuix de nus? Excloses. I per tant, deficientment formades.

Moltes batalles van haver de lliurar-se per relegar aquest rol passiu d’objecte i observació. Finalment, la dona va poder comptar amb el triomf – almenys parcial – sobre l’hegemonia patriarcal de la societat artística i va poder entrar al món de l’art activament. La seua insistència i perseverança no sols li va donar accés a aquells àmbits que abans tenia vedats, sinó que els homes no van tenir més remei que reconéixer que les dames tenien, efectivament, talent per dedicar-s’hi.

La dona va ser finalment inclosa al món creatiu dels homes i va creure que havia guanyat la batalla. A la postmodernitat es creu capaç de guiar el rumb del futur, sense caure en què, sent com ella era fruit del patriarcat social, no estava jugant amb les mateixes regles del joc masclista que sempre li havien ensenyat com a única i absoluta opció?

Podia escapar a la empremta masculina? Podia ser la construcció femenina lliure dels prejudicis moralistes que imprimien eixa mirada masculina? Com era d’esperar, la imatge de la dona encara segueix esclava de representació per i per a l’ull masculí.

Encara que l’escenari artístic ha canviat molt, la representació de la dona, executada per la pròpia dona, no pot encara escapar del tot i independitzar-se de la significació masculina que la construeix en tot moment. Però, contrari a com de pessimista pot sonar açò, existeixen artistes com Marina Abramovic, que estan en perpètua cerca d’aquesta autonomia. No sols per demostrar que és possible, sinó també mostrar al món una visió integral de la dona, lliure a qualsevol lligam a  ments masculines.