Estereotips de gènere

Una de les diferenciacions que el moviment feminista ha treballat per a desvincular és la vinculació sexe-gènere. Entenent per una banda, el sexe com aquells factors biològics, fisiològics i anatòmics que ens determinen com a mascles o femelles. I el gènere entès com a construcció social, tots aquells atributs o “disfresses” assossiaces a cada sexe. Així apareix la masculinitat per als mascles i la feminitat per a les femelles. I a ambdós conceptes van units una sèrie de patrons o rols de gènere inflexibles que ens diuen la manera correcta de ser home o dona. Rols inculcats a partir de la socialització diferencial, des de ben menudes se’ns tracta i se’ns educa de manera diferent segons se’ns considere xiquet o xiqueta.

Aprofundint un poquet més en la definició de gènere, tenim primerament, aquesta primera concepció que acabem de definir, que entendria el gènere com a producció discursiva, és a dir, seria una representació personal i subjectiva i tindria una vessant sociològica que són els rols de gènere. Aquesta definició és interessant en tant que desnaturalitza el gènere, ja que un dels principals problemes que justifica la violència i el menyspreu cap a les dones és l’atribució natural dels estereotips de gènere i no ens deixa cap sortida. Perquè si els entenem naturals i per tant justificats per la biologia, no els podrem trencar. Així la desnaturalització del gènere ha sigut una gran victòria impulsada des de la teoria feminista.

 Tot i això, entenem que aquesta definició es queda curta i preferim seguir la concepció forta del gènere de G. Rubin 1975, no només d’ha d’entendre el gènere com a producte del discurs perquè així se’ns presenta com a un guió preestablert però no desvela l’escriptor. És a dir, oculta l’organització social de poder que hi ha darrere i que el subjecta, el patriarcat. Així el gènere esdevé una construcció interessada, artificil i ideològica que fonamenta l’asimetria en l’exercici de poder. I és resultat de la posada en pràctica de la capacitat de nombrar i d’assignar espais del poder patriarcal. Per aquesta raó els espais de la feminitat es construeixen restrictivament i els de la masculinitat des del centre, omnipresents. La feminitat, a més, es construeix des de fora, se’ns nega la capacitat subjectiva del jo, som objectes dels quals es parla i s’elaboren discursos, sempre som paraula d’altres i inclús, avuí en dia, quan intentem reapropiar-nos de la nostra subjectivitat, des de punts de vista neosexistes se’ns desautoritza argumentant que “la igualtat ja no és un problema” o amb perles com “què més voleu les dones?”.

Pel que fa a la concepció del terme sexe, des del punt de vista postestructuralista de la teoria queer, es reivindica el trencament amb el biologisicme atribuit al sexe en referència als cossos. És a dir, reflexiona al voltant de si el cos femení es només allò biològic o si per contra està intervingut per la cultura. Aquesta teoria defensa que tot el que ens envolta com a humans té una vessant social i cultural i per la qual cosa no podem posar un límits tant marcats entre biologia i cultura. Un exemple evident, és l’opressió del cos femeni. La famosa frase “dona el teu cos és un camp de batalla” de l’artista Barbara Kruger representa molt bé aquest fenomen. Els nostres cossos, de la mateixa manera que tots els nostres comportaments i actituts derivats dels rols de gènere, han estat redactats des de la visió del mascle i per a la satisfacció de les necessitats masculines. Fenòmens com la depilació, el maquillatje, les operacions estètiques o negar-nos el dret a decidir sobre els nostres cossos evidèncien la desnaturalització que hem patit en referència al cos i la necessitat de construir un cos femení per al plaer dels homes. Hem arribat a necessitar tallar-nos els pits i introduir-nos silicona per a sentir-nos agust amb nosaltres mateixes, però perquè se’ns ha negat la possibilitat de ser felices si el mascle ens rebutja. Així bé, si per a que ens estimen ens hem de mutilar, doncs ho farem perquè sinó, sense ells i el seu beneplàcid no som res.

La professora Carmen Magallón defensa en el seu article Aproximació a una visió integral sobre la violència cap a les dones que “Existeix una lògica que sustenta l'ordre de la violència i cal confrontar-se amb ella: en el cas de la violència contra les dones, cal perseguir i castigar als culpables. Però, al mateix temps, cal modificar la mentalitat social i els models identitaris que sustenten el manteniment d'aquesta violència. Per al que cal situar-se en un altre ordre, raonar amb una altra lògica, pensar des d'un altre marc, i promoure nous models identitaris i de relació entre homes i dones.” Es a dir, deconstruir el gènere i la ideologia patriarcal.

En definitiva, els models identitaris configuren comportaments estereotipats que no solament a que perpetuen la desigualtat, sinó que la promouen. La identitat és un dels aspectes clau de la violència simbòlica que patim tant dones com homes pel patriarcat. La qüestió d'identitat fa que els individus tendisquen a l'homogeneïtzació amb la finalitat de tenir un sentiment de pertinença. En el cas del patriarcat trobem el concepte d'identitat dicotomitzat sobre la base del sexe, la identitat masculina i la femenina. Myriam Miedzian manté que homes i dones segueixen ancorats en papers socials estereotipats que es reforcen entre si i des dels quals es construeix la identificació entre masculinitat i violència. Totes som víctimes d'estereotips destructius, encara que són els homes o la identitat assignada al gènere masculí, els qui juguen un paper central en la manifestació de la violència. El paper de la violència de les dones té menys legitimació i per la victimització que patim, només podem recórrer a desenvolupar el paper de víctimes que ens impedeix  revoltar-nos contra l’opressió o a la protecció estatal o masculina.

Els valors associats a les identitats masculines són: la duresa i la repressió dels sentiments (no plorar, no tenir por…), l'afany de domini, la repressió de l'empatia, i la competitivitat extrema que condiciona als homes a valorar per sobre de tot la victòria i la glòria, i a tancar-se en les dicotomies nosaltres/ells o guanyar/perdre. D'ací és fàcil la deriva cap a l'exercici de la violència contra les dones, Meidzian considera que la identitat de l'home creix des d'una posició de dominació sobre la dona que pot arribar a fer-li sentir com a amenaça l'afirmació de la dona com ser lliure perquè aquesta llibertat és viscuda com a intimidació a la seua pròpia identitat d'home. Com a conseqüència, podria dir-se que la violència contra les dones és el resultat d'una guerra d'identitat que lliuren els homes mateixos.

Respecte a les identitats femenines, la violència simbòlica sobre les dones s'exerceix negant a la seua existència i aportacions sentit i significat. En aquest cas, els conceptes claus són invisibilitat i desvaloració. Invisibles com a subjecte col·lectiu i desvaloració com a negació de la importància, per a tota la humanitat, del realitzat per les dones al llarg dels segles, sobretot del treball de cura necessària per al manteniment i la reproducció de la vida humana. És a dir, les dones com a subjecte passiu i submís al servei de l'home, ja siga com a objecte sexual o com a éssers reproductius. Queda clar que el principal objectiu de les identitats de gènere es perpetrar el sistema establert i justificar la violència sexista. Configurant-se l’ús de la violència com un dels elements principals en la construcció de la identitat heteropatriarcal.

Es important estudiar que el conjunt de violències sobre les quals teoritza Galtung creant un model triangular, pel qual s'estableixen fluxos causals en totes direccions. La violència s'origina en qualsevol dels vèrtexs, però el principal és el que va de la violència cultural a la violència directa passant per l'estructural. La desvaloració simbòlica de la dona (violència cultural) la va abocar històricament a un estatus de subordinació i exclusió institucional (violència estructural), i aquesta marginació i manca de poder va afavorir la seua conversió en objecte d'abús físic (violència directa).

No hem de oblidar que els homes tambe son victimes del sistema patrircal en tant que la masculinitat tambe esta estereotipada, per aixo cal una lluita conjunta per tal de acabar en els rols de gènere.