L'objectivitat periodística (sic)

Durant els darrers 8 dies, des de que el Primer Ministre grec (Alexis Tsipras) va convocar un referèndum per a decidir si acceptar o no les condicions de la Unió Europea per a seguir finançant des del Banc Central Europeu el país, tots els mitjans de comunicació espanyols han prestat una minuciosa atenció a cada novetat que es donava en Grècia. Però, com ha sigut la cobertura? Anem a fer un repàs.

On estan?

El 19 d'abril tots els mitjans de comunicació espanyols van centrar la seua atenció sobre el drama patit per 700 immigrants que intentaven arribar a Itàlia des d'Egipte, quan el vaixell pesquer en el qual viatjaven es va enfonsar. Eixe dia la notícia va arribar a portades i telediaris, tota Europa es va commocionar per la magnitud dels fets.

Qui és Takbar Haddi? Quan l'agenda setting és la major discriminació

Nombrosos autors com Ignacio Ramonet, Noam Chomsky (1996), Pascual Serrano (2009) o Camilo Tauffic (2012) han investigat sobre el paper dels mitjans de comunicació per a controlar l'opinió pública; i no només per a dirigir-la cap a uns o altres postulats, sinó per a condicionar de forma irreversible quins són els temes sobre els quals la ciutadania s'ha de formar una opinió per a conversar en els menjars familiars, en els descansos del treball o en qualsevol altre moment d'oci. La teoria de "l'agenda setting" [capacitat per a determinar què és notícia) arriba en aquests postulats a adoptar un rol esbiaixat, pervers i definitiu per a la generació de plantejaments crítics.

Per a què tants detalls?

La línia que separa el periodisme de successos acurat del sensacionalisme sovint és estreta. Els periodistes sovint tracten d'aportar tots els detalls possibles davant una notícia d'actualitat social per a ajudar que el lector és faja una imatge del succeït, però sovint tanta informació és innecessària i, a més, de mal gust. Anem a vore un exemple: