Qui és Takbar Haddi? Quan l'agenda setting és la major discriminació

Nombrosos autors com Ignacio Ramonet, Noam Chomsky (1996), Pascual Serrano (2009) o Camilo Tauffic (2012) han investigat sobre el paper dels mitjans de comunicació per a controlar l'opinió pública; i no només per a dirigir-la cap a uns o altres postulats, sinó per a condicionar de forma irreversible quins són els temes sobre els quals la ciutadania s'ha de formar una opinió per a conversar en els menjars familiars, en els descansos del treball o en qualsevol altre moment d'oci. La teoria de "l'agenda setting" [capacitat per a determinar què és notícia) arriba en aquests postulats a adoptar un rol esbiaixat, pervers i definitiu per a la generació de plantejaments crítics.

Després d'aquesta reflexió teòrica, arrimem-nos ara a la figura de Takbar Haddi. Haddi és una dona sahrauí que va estar durant 36 dies en vaga de fam (només ingerint aigua i sucre) per a demanar justícia per al seu fill, assassinat en Marroc per ser membre del Frente Polisario (el moviment d'alliberament del Sàhara). Haddi va protestar davant diverses ambaixades del Marroc en Espanya per a demanar una investigació sobre la mort del seu fill.

Aquest 19 de juny, després de 36 dies, Haddi va detenir la seua vaga de fam per obligació dels metges, davant una situació de risc per a la seua pròpia vida. Des d'eixa detenció, personalitats reconegudes com l'actor Pepe Viyuela (Aida) o la portaveu de Podem en la Junta d'Andalusia, Teresa Rodríguez, han realitzat jornades de vaga de fam en cadena per a continuar amb la reivindicació d'Haddi. A més, diverses organitzacions polítiques i socials han demanat la mediació del Govern espanyol en tractar-se d'un assassinat en el Sàhara Occidental, territori sota administració espanyola.

Malgrat la rellevància política i humanitària del cas de Takbar Haddi i de l'assassinat del seu fill, la seua protesta no ha obert telediaris ni ha ocupat portades de periòdics, sinó que s'ha limitat a espais secundaris i a cobertures superficials, sense cap tipus de seguiment ni investigació.  Moltes vegades, la discriminació de les minories no es dóna pel seu tractament, sinó per la selecció de quins temes han d'ocupar la major atenció del públic.