Informació o desinformació?

Per a l'última anàlisi de l'any, hem triat una notícia del mitjà de comunicació Hispanidad.com, com podreu observar a continuació, en la notícia es discrimina molt greument l'homosexualitat.

Diaris que confonen conceptes. Diaris que confonen informació amb propaganda

Amb l’arribada d’Internet s’ha augmentat la capacitat d’accés i producció de continguts informatius per part de la ciutadania. Açò ha permès que, si bé moltes persones i organitzacions han pogut accedir, que també es publiquen de forma prolífica gran quantitat de continguts que esdevenen una reproducció dels valors i plantejaments de la ideologia dominant. És cert que els països i els seus ciutadans protagonitzen avanços socials i poden progressar cap a esdevindré societats més igualitàries. Però d’altra banda, internet és un espai global on conflueixen els continguts de tot el planeta, de manera que estos processos de progrés en el sentit d’avançar cap a societats més tolerants i igualitàries pot veure’s uniformitzat, afectant principalment a les societats que estaven més per davant en eixos processos. La creació de continguts informatius que Internet permet a països més endarrerits pel que fa a la superació d’una ideologia de dominació que perpetra desigualtats té efectes discriminadors d’abast global, també en la nostra societat.

Alerta! Ens assalten els immigrants!

La frontera entre Melilla y Marruecos. EFE

A través de l'anàlisi d'aquesta notícia extreta del diari El mundo, pretenc examinar el discurs que els mitjans de comunicació generen al voltant del fenomen de la immigració i de com aquests discursos reforcen aquests estereotips discriminatoris cap a aquest col·lectiu en associar-los amb la delinqüència i marginació, a més de fomentar el pànic cap a aquestes persones.

Premsa i discapacitat

Al llarg d'aquesta entrada aniré analitzant fragments de notícies que he extret de distints mitjans de comunicació que fan un mal ús del llenguatge referit a la discapacitat. També, exposaré qual seria el tractament correcte i parlaré de la importància del bon ús del llenguatge en qualsevol tipus d'informació social.

Estereotips de gènere

Una de les diferenciacions que el moviment feminista ha treballat per a desvincular és la vinculació sexe-gènere. Entenent per una banda, el sexe com aquells factors biològics, fisiològics i anatòmics que ens determinen com a mascles o femelles. I el gènere entès com a construcció social, tots aquells atributs o “disfresses” assossiaces a cada sexe. Així apareix la masculinitat per als mascles i la feminitat per a les femelles. I a ambdós conceptes van units una sèrie de patrons o rols de gènere inflexibles que ens diuen la manera correcta de ser home o dona. Rols inculcats a partir de la socialització diferencial, des de ben menudes se’ns tracta i se’ns educa de manera diferent segons se’ns considere xiquet o xiqueta.

El triangle de les violències

Es dificil establir en quin moment, els homes s’apoderen del discurs però sabent que necessiten del cas de les dones per mantindre l’hegemonia, des de on desenvolupar mitjans de dominacio, com les violències. Però podem entendre, sense cap tipus de dubte, que el sistema patriarcal és l'arrel de la violència de gènere. Les diferents concepcions socioculturals, com la naturalització del gènere o la creació de les identitats culturals fomenten aquestes violències. En definitiva, la ideologia i construcció sociocultural del sistema patriarcal s'entenen com la base dels comportaments sexistes. Dins d'aquest sistema es crea la dicotomia de dominant i dominat amb la finalitat de no alterar el sistema de l’imperialisme masculí vigent. 

Puta, però no teva

El 17 de desembre es reivindica que les prostitutes són persones, així tal qual. Persones amb drets i de les quals ningú pot abusar. Un grapat de diners no et dóna dret a exercir la violència contra ningú, ni en la prostitució ni en cap altre àmbit laboral. Tampoc tolerem que la violència que l'estat exerceix a aquest col·lectius, adornant-les en multes i manilles. 

Una assignatura transgressora

“En una època on se sacralitza la neutralitat i la equidistància, comprovem que són, precissament, els treballs de periodistes que van renegar de eixos conceptes els qui han aconseguit superar la barrera del temps” 

Pascual Serrano

La Universitat Jaume I és capdavantera a l’Estat Espanyol per incloure entre la seua docència l’assignatura de Comunicació per a la Igualtat. Es tracta d’una assignatura per a l’estudiantat dels graus de Ciències de la Comunicació que els ajuda a adonar-se’n del paper que juga la seua futura professió en el sistema social, econòmic i polític…  Es tracta d’una qüestió essencialment rellevant i que hauria d’estar present de forma transversal al llarg de tots els graus en Periodisme, Publicitat o Comunicació Audiovisual; un marc de referència per a tots els seus estudis i treballs, ja que suposa ni més ni menys que entendre realment de quina professió estem parlant, a quin joc se’ls proposa jugar en el futur. No obstant, aquests continguts arriben en l’últim curs i empaquetats en una assignatura. I encara així és tot un avanç; sort que existeix i no com a optativa.

La por com a eina contra els immigrants

Amb el titular “La criminalidad se desata en España: Cientos de españolesson asesinados cada año”  el periòdic alertadigital.com publicà en 2012 aquest text difícil de classificar perquè ni aporta dades que justifiquen les argumentacions que dóna ni és classificat com a opinió.

Comença afirmant que “cada any, centenars d’espanyols son assassinats per estrangers” sense contrastar eixa dada i deixant-nos amb les ganes de saber les dades oficials. La guinda l’acaba posant afirmant que “òbviament no deurien d’haver estat mai a Espanya”. Torna a l’atac i aporta una nova dada “no passa un dia sense que un espanyol perda la vida per un immigrant”, aquesta vegada tampoc aporta cap estudi oficial.

Continuant amb les dades, l’autor del text comenta que “el factor immigració ha augmentat els índexs de criminalitat”. Lluny de recolzar-se amb algun estudi, per a variar, apel.la a l’experiència personal amb un “negar això és tancar els ulls a la realitat que ens enlluerna”. Però, per si fora poc, no té prou, s’atreveix a comparar els barris de Barcelona o Madrid amb les faveles de Rio de Janeiro o amb un subtil “sense exagerar molt, el balanç de morts en Espanya és sols comparable al de conflictes bèl·lics com Afganistan o Irak”. Aquestes afirmacions no es contrasten amb res en ningun moment, però deixa patent que “moren més ames de casa y jubilats en el trajecte al supermercat que marines americans en els deserts d’Àsia Central”.

Tal i com diu el professor Andreu Casero al seu estudi, son molt perillosos aquests tipus de discursos pues assumeixen una importància capital en la configuració de la nostra visió del món. I més perill tenen quan son argumentacions sense estar basades en ningun estudi.

D’altra banda, deixant de costat les dades, el vocabulari i les múltiples expressions i comparacions que s’hi donen al text abrumen. L’autor del text incideix en que “els nostres carrers estan plens d’assassins estrangers”, que “la mort ens espera en grans avingudes o en qualsevol poble remot” com si d’un número de loteria es tractara. Compara als immigrants amb “hienes que merodegen i busquen les seues preses”. Com diu Casero “aquetes etiquetes configuren un dels vehicles privilegiats d’expressió identitaria front al conjunt de la societat”, totalment nocives per eixe conjunt de persones que emigren per necessitats vitals. 

“Els morts d’aquesta guerra son els espanyols abatuts a diari, a bala, ganivet o a martellades”, eixa és la imatge que l’autor d’aquest text dona dels immigrants, posant-los a tots en un mateix sac, criminalitzant-los i utilitzant la por a través de dades fictícies i un lèxic totalment inapropiat. 

“Quan l'estat van venir a buscar els anarquistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era anarquista...”

En temps de crisi els moviments socials reivindicatius i organitzats suposen un perill per al manteniment de l’hegemonia. La relació de poder establerta entre dominants i dominats basada en la producció de missatges i significats per part del poder comença a no ser suficient per calmar a les submises i és ací quan es fa ús de la violència. Però la violència física sense recolzament social genera més rebuig. Ací entren els mitjans de comunicació per recordar-nos la diferencia entre la gent de bé i les anarquistes que lluiten pel be comú. L'anarquisme com filosofia política subtil i antidogmàtica que advoca per societats sense estat sobre la base d'associacions lliures no jeràrquiques. Es considera una ideologia d’esquerres, defensora del cooperativisme, sindicalisme, mutualisme i de l’economia participativa.

Passat dimarts 16 de desembre, els Mossos d’Esquadra i l’Audiència Nacional Espanyola detenien onze anarquistes en la denominada Operació Pandora.
El diari EL PAIS, no s’ho va pensar dues vegades a informar que es tracta d'una organització anarco-terrorista. Sense contrastar informacions, es publica que es tracta d'una operació antiterrorista. Les úniques fonts que trobem al llarg de la notícia són les policials. El que sense dubte ens dóna una informació segada de la realitat. Utilitzen els mateixos mètodes que en una notícia sobre immigració. La dicotomia ells/nosaltres, l’utilització únicament de fonts oficials, la falta d’informació de primera mà…

Perquè, a veure, si parlem de terrorisme, on són les bombes? On són els atracaments a bancs per a finançar-se? Si parlem de terrorisme, on són les explosions dins els centres comercials, els segrests i els torturats?  Enlloc! I no nomès El Pais, hem vist com molts mitjans de comunicació han fet servir 'terrorisme anarquista' sense cometes, tirant pel dret, de manera que donaven per bona la versió de l'Audiència espanyola. A Catalunya hi ha terrorisme anarquista i hi ha hagut una operació en contra, venien a dir, sense demanar-se —oh, pecat— on són les bombes, els morts i els torturats. Realment espectacular. En fi, si alguns  han vist terrorisme anarquista, uns altres hem vist periodisme d'estat.

Com diu el professor Andreu Casero, l’informació periodística es configura en les societats actuals com un recurs estratègic fonamental per diversos motius: la seua competència per definir la realitat, la seua capacitat cognitiva i simbòlica que li permet modelar els significats socials, la competència per a estructurar la visibilitat publica i el seu potencial per a articular l’agenda publica. En definitiva, l’informació periodística és un element de poder simbòlic. Per això el seu control és una prioritat per als actors dominants amb la finalitat de definir l’esfera publica conforme als seus interessos i objectius.

Entenem que el la situació de convulsió social a l’Estat l’interessa dividir encara mes a la classe obrera i els actors submisos per continuar exercint el poder sense resposta ciutadana a les injustícies que patim, cada dia més greus i constants. Per això els mitjans de comunicació no informen que l’Estat francés va assassinar durant les carreges policials del 25 d'octubre, al militant Rèmi Fraisse. I tampoc dona veu a les accions socials que els col·lectius anarquistes organitzen per tal d’ajudar als més desfavorits, presentant-se com una eina de lluita per aconseguir la igualtat social encara que els mitjans de comunicació no ens ho conten. Igual que quan es juga una pàrtida d'escacs, cal veure tot el tauller de joac a la vegada per entendre com s'estàn posicionant globalment les peces.

“…Quan finalment van vindre per mi, no hi havia ningú mes que poguera protestar.”

Estereotips mediatitzats?

Històricament, les dones han conformat un grup social en desavantatge enfront dels homes per diversos fenòmens que han condicionat la seua vida. Per a entendre aquesta situació, és necessari tenir en compte el concepte del gènere, amb el qual les teories feministes expliquen la dimensió social que té el sexe. Així, un fet biològic es converteix en un fenomen social i cultural, que ha desfavorit al gènere femení en termes d'exclusió i discriminació per ocupar una posició d'inferioritat enfront dels homes.

La situació de la dona a Espanya ha evolucionat favorablement en els últims anys. Un dels àmbits en els quals més s'ha avançat és la incorporació al mercat laboral. En 1982, segons dades del EPA, hi havia treballant quasi tres milions i mitjà de dones; mentre que a la fi de 2013, el nombre de dones ocupades ascendia a 8 milions. També ha experimentat una evolució important la seua participació en el sector polític. El nombre de dones en alts càrrecs públics o polítics ha crescut en els últims anys, encara que segueix lluny d'aconseguir una posició completament equilibrada. I més tenint en compte que ara amb la dimissió de la ministra de sanitat, Ana Mato, entre els ministres trobem a 9 homes i 3 dones. On si que han aconseguit igualar als homes, ha sigut en l'àmbit estudiantil. El nombre de matriculades en universitats ve creixent des de fa alguns anys, superant fins i tot al nombre d'homes. El curs passat hi havia un 54% de dones estudiant en les universitats espanyoles, enfront del 46% que eren homes.

No obstant açò, encara existeixen desigualtats evidents, i fins i tot aspectes de la vida de la dona que han empitjorat. Per exemple, l'increment de casos de violència de gènere i la problemàtica de conciliar la seua vida laboral amb la familiar. En els mitjans tampoc s'ha aconseguit aqueixa paritat, aqueix equilibri entre homes i dones. Els continguts, les fonts, el llenguatge, etc. afavoreixen als homes. En açò influeixen diversos motius, com que les decisions són preses generalment per homes, perquè són els qui ocupen els càrrecs directius; o per la pròpia economia del llenguatge i l'ocupació de termes genèrics.

Els mitjans són els encarregats d'informar i l'audiència confia en la seua funció de representació de la realitat. Però aquesta és interpretada dins d'uns paràmetres subjectius que varien depenent del professional o del mitjà, en funció d'experiències personals, formació, orientació política i ideològica, gustos, afinitats i rutines periodístiques. Aquesta subjectivitat és inevitable, però els periodistes han de transmetre la informació sense fer cap apreciació personal, adequant-se el més possible a la realitat..

Els mitjans constitueixen un referent per a la construcció d'identitats, per açò haurien d'evitar reproduir els estereotips i els prejudicis que es donen en la societat. L'acció d'estereotipar suposa fixar un model preestablit i conegut com l'únic existent, i es presenta com la pura realitat objectiva i inqüestionable. Però és una forma de “coneixement” esbiaixada, distorsionada; és un “coneixement” des del desconeixement, que a més s'imposa des del poder.

En aquest sentit, i referit a la dona, aquesta sol ser representada, generalment, com a mestressa de casa i bona mare, o bé com a objecte sexual i de desig. Açò succeeix així per la pròpia estructura i funcionament del mitjà, on les dones no solen ocupar els llocs de decisió. I és molt important l'elecció dels continguts, de les fonts, el llenguatge, i altres elements que puguen representar una societat sexista. Per açò, el periodisme ha de cercar alternatives que equilibren aquesta dinàmica que afavoreix al poder i que, com a conseqüència, òbvia o discrimina als grups subordinats.

Marina Abramovic, l'estètica del feminisme

Els anys 60  i 70 van marcar el començament de l’emancipació de la dona. Al món de l’art aquest sentiment va estar molt present a les ments dels artistes a l’hora de realitzar les seues obres. I és que aquestes van començar a experimentar amb el seu propi cos, converint-lo en pur protagonista de les seues obres.

Marina Abramovic, a banda de considerar-se una de les mestres pioneres de la performance, transmet en la major part de la seua obra una necessitat de canvi de mentalitat, vist des del punt de vista del paper de la dona a la societat en general i al món artístic en particular.

Al llarg de la seua trajectòria, els seus treballs abarquen un incomptable nombre de situacions,  ambientades des de la crítica social i política, situacions de guerilla o el simple fet de viure en parella. Això sí, sempre des d’un punt de vista feminista.

Les seues peces comprenen discursos que deconstrueixen clitxés cultural mitjançant l’anàlisi i l’ús del seu cos, i el seu treball consta de purificacions rituals encaminades a alliberar  la dona del seu passat i trencar els límits de l’art, la implicació del públic i abordar temes tabú, mostrant la realitat tal i com és o mitjançant metàfores de la pròpia realitat.

Abramovic usa la performance i el seu propi com o persona com a llenç i troba la inspiració en la idea de la degradació de la dona pels clitxés culturals que s’han associat a ella. L’artista considera el seu cos com a un canal d’experiència col·lectiva i convida al públic a fer el que vulga amb el seu cos propi; el millor mitjà amb què cada individu compta per expressar-se amb total llibertat.

Aconsegueix reflectir la importància que se li dóna a l’art quan l’artista és una dona i com és d’important és veure l’art més enllà de la definició d’home i dona. La finalitat? Trencar amb l’estereotip vinculat a la dona: la disponibilitat sexual i el narcisisme.

I en aquesta mateixa línia coincideix amb l’artista americana Martha Rossler, especialista en la performance, el vídeo i les instal·lacions, que posa un ull sobre l’esfera pública i l’experiència de la dona.

"Després de l’impacte que va tenir el feminisme als setanta, creia que anàvem a avançar molt més, però no. Encara que la culpa també és de les dones:  mentre continuem sotmeses a la dictadura del taló alt i a eixa roba incomodíssima, la codificació va a continuar ahí” (Martha Rossler).

Què aporten els MMCC a la discapacitat?

La discriminació moltes vegades naix de la paraula. A la memòria col·lectiva s’observen termes com ‘anormal' o ‘subnormal’, paraules amb clara connotació negativa molt pròximes a tots, i que els mitjans de comunicació no han de permetre.

Els mitjans imposen modes al llenguatge i tenen un efecte multiplicador a l’opinió pública. Per això no és encertat l’ús de termes com ‘patir’ una malaltia. Quan es descriu una persona amb discapacitat, s’ha d’usar un llenguatge neutral (Montserrat Balas Lara, 2006).

El llenguatge té una influència transcendental a la nostra percepció de la realitat, condiciona el nostre pensament i el de qui ens escolta. És més fàcil titular una notícia amb la paraula ‘minusvàlid’ que amb una altra que diga ‘ persona amb discapacitat’ o ‘amb síndrome de Down’. Pensar que una persona es pot ofendre quan s’utilitzen certes paraules és una forma de començar a modificar el que és d’ús comú.

Levante-EMV, El Confidencial i  Qué! usen el terme 'minusvàlid' per referir-se a persones amb discapacitat. 

Els mitjans de comunicació, a més a més, han d’oferir una imatge activa de les persones amb discapacitat. Tradicionalment s’ha vist a aquests com a receptors d’ajudes, una imatge que contribuïa a fomentar la marginalitat del col·lectiu, quan les persones amb discapacitat poden aportar molt a la societat en general  i a l’economia del país en particular. De fet, dels 1.428.300 persones amb discapacitat amb edat per treballar, 533.600 estaven actius (Enquesta sobre Discapacitats, Deficiències i Estat de Salut. INE, 2013).

Els mitjans creen una imatge de receptors d'ajudes als discapacitats . Fonts: Europa Press i Telecinco 

Els mitjans han d’esforçar-se per mostrar-los com a uns ciutadans més en ple dret i incloure aquest col·lectiu en tot tipus d’informacions i no solament en aquelles on la discapacitat siga el tema central. Enfocar el tema contextualitzadament, explicar les circumstancies de l’ambient que envolta a la persona i ajudar al lector a comprendre i apropar-se al món de la discapacitat amb major coneixement i una visió normalitzada. 

Ni feminista ni misògina, simplement diferent

L’obra mestra de George R.R. Martin, “Canción de Hielo y Fuego”, o més coneguda com a “Juego de tronos”, es contextualitza en una època medieval fictícia on els set regnes necessiten d’un monarca que estabilitze totes les comunitats. Per a això les famílies poderoses entren en joc i empren estratègies per tal de fer-se amb el tron de ferro. Si aquesta exitosa saga es resumira així qualsevol seria capaç d’identificar els diferents rols que hi poder haver. No obstant, a pesar de situar-se en un context medieval, les dones estan molt present en la trama i juguen papers claus. De fet, encara que es tracta d’una historia amb molts personatges protagonistes, sí és cert que Daenerys Targaryen es pot identificar com al nexe de tota la trama i per tant el personatge principal. Així que estem davant d’una de les sagues del moment ambientada en l’època medieval y a més a més protagonitzada per una dona. Tota la culpa, en eixe sentit, la té l’autor, que inclús va manifestar en una entrevista al Dealy Telegraph que és “un feminista de cor” 

Tal i com afirma Martin, en eixa i altres entrevistes que li han fet, “la tendència en els escriptors de fantasia és crear els típics rols de personatges femenins, com a àngels o com a dimonis”. Ell ha sigut capaç de traspassar la frontera i crear personatges imperfectes independentment del sexe que tinguen. “Tots els personatges deuen ser variables, tenen que tindre coses bones i dolentes, perquè això és el que veig jo. Sí, és fantasia, però els personatges deuen ser reals”.

Així i tot, hi ha qui ha atacat durament la saga acusant-la de sermasclista e inclús atacant al seu autor de misogin. Blogueres com Sady Doyle han manifestat el seu descontent davant una trama plena de violacions i maltractes als personatges femenins. Crispa que Daenerys s’enamore d’un salvatge que ha pagat per casar-se amb ella i després l’haja “desflorat” contra la seua voluntat. També d’altres maltractes, com eixa escena en que Tyrion li regala al seu nebot dos prostitutes per a que perda la seua virginitat i ell decideix que es torturen entre elles per acabar matant-les després a les dos.

Un altra de les pegues que posa aquesta bloguera és el tracte que se li dona a Cersei Lannister. A pesar de que és un dels principals personatges i realment juga un paper clau en la trama, se li atribueix el paper d’enemic constant, tant amb els Stark, com amb Daenerys, com amb tots aquells que vulguen llevar-li el tro de ferro. De fet, segons Doyle, la transformació que pateix Jaime, el germà, es justifica en l’influencia negativa de la seua germana. Per exemple, és Cersei qui comença volent sexe amb Jaime i no al revés.

En diferents ocasions és cert que s’observen tendències que és repeteixen. Per exemple, Daenerys és capaç de tindre dragons però així i tot és constantment manipulada pels dothrakis, pels homes de Qarth o pels meerenos. Al final sempre tenen que ser Ser Barristan o Jorah Mormont els que solucionen el problema El mateix passa amb Arya, que a pesar de ser mol més espavilada que la germana sempre son personatges masculins qui la cuiden. Òbviament és una xiqueta, però per què no poden ser personatges femenins els que salven a Arya o a Daenerys?

Un altre aspecte que ha molestat inclús a les pròpies actrius de la sèrie son els elevats continguts de escenes nudistes femenines. Emilia Clarke, actriu que interpreta a Daenerys Targaryen, s’ha negat a tornar a eixir nueta si les escenes de dones sense roba no s’equilibren amb les dels homes. Segons Oona Chaplin, un altra de les actrius, en declaracions al The Telegraph justificava que Emilia volia “ser reconeguda per la seua interpretació, no pels seus pits”.

Aquest fet tampoc se li pot atribuir a Martin. La sèrie abusa d’aquests continguts ja que HBO, promotora audiovisual que impulsa la sèrie, les promou perquè entén que incrementa la seua audiència. Per exemple, hi ha una escena en la sèrie en la que Robb Stark y Talisa Maegyr mantenen relacions sexuals en un campament abans d’arribar a Aguasdulces. Aquesta escena no apareix en ningun moment al llibre, per tant, la sèrie la crea per enganxar al espectador amb aquests tipus de continguts. Aquest és sols un detall, però hi han molts més exemples com la quantitat d’actrius “relleno” que apareixen mig despullades sense que la trama ho reclame.

No obstant, titllar al seu creador de misogin per aquests aspectes crec que tampoc és del tot encertat. El gran nombre de personatges que trenquen els típics rols de la novel·la medieval dota a “Canción de Hielo y Fuego” d’un toc distingiu. Cersei Lannister acumulant poder, dominant per damunt de molts homes i defenent els seus fills i la seua família de la mort. Lady Catlyn Stark, una mare forta i una estratega política que no dubta en creuar el regne a cavall per tal de  anar a la batalla amb el seu fill. Arya Stark, una xiqueta de nou anys capaç de burlar la mort, autosuficient i amb una fortalesa interior superior a la de la majoria de  personatges. Daenerys Targaryen, l’encarregada de creuar el món per recuperar el que li pertany, dirigeix exercits, lliura de l’esclavisme a moltes persones i és la principal amenaça dels set regnes. O Brienne de Tarth, la dama lletja de família noble que s’enrola en l’exercit de Renly perquè no vol ser una damisel·la i viure casada amb algú que la vol pels seus diners, aconsegueix la confiança de Jaime Lannister e inclús el salva de múltiples perills.

Ens trobem davant una historia on tant homes com dones son imperfectes, com en la vida real. Una saga que tracta de persones, això sí, ambientada en un món fantàstic i d’una època distinta a la que vivim actualment. Amb els seus defectes i els seus avantatges Martin ha aconseguit traspassar una frontera. Pot ser insuficient, pot ser una de moltes més, això ho cadascú ho interpretarà d’una forma o altra.

Per què no hi ha grans dones artistes?

Al llarg de segles el rol de la dona a l’art s’ha limitat a model i musa, a font d’inspiració per a l’ull masculí de l’artista. Rosses, morenes, primes, altes i fins i tot dones ‘grassonetes’ (qui no recorda les Tres Gràcies de Rubens) van ser qui inundaren els llenços i les masses argiloses en mans dels escultors.

La dona es va configurar com a objecte culte i símbol de bellesa en el seus estils estètics més variats. Les representacions de la figura femenina van poblar l’art de cada cultura en totes les seues possibles formes.

Representació de la dona a la història de l'art. Des de Miguel Ángel a Picasso. 

A l’art, la dona s’ha convertit en una construcció producte de la societat patriarcal que, lluny d’incloure-la en la producció artística, com ingènuament es podria pensar, la mantenia relegada a un únic extrem del procés: un rol de completa passivitat. Tradicionalment a la història de la humanitat l’home s’ha constituït com a única font de vertadera creació, relegant a la dona a una absoluta passivitat.

Com anava a ocórrer alguna cosa diferent a l’art? La dona estava totalment absent a l’àmbit de l’art; com se li havia adjudicat al procés de creació, la dona era tan sols un objecte més que omplia el llenç en blanc.  

Així es va ingerir irremeiable i innegablement a l’educació cultural, moral i estilística de les dones presents i futures, perpetrant el rol de submissió social. La dona va absorbir visualment des de ben menuda com havia de ser la pròpia dona, obviant el xicotet detall que eixa era una representació només de l’ideal femení construït pels homes. I la vertadera veu femenina es quedà callada, petita i amagada per molt de temps, no sols incapaç d’expressar-se, sinó també de reconéixer-se a si mateixa com a portadora d’oposició.

La inclusió de la dona a les arts plàstiques va poder significar el començament de la seua vertadera inclusió al procés d’autorepresentació.No obstant això, fins i tot la dona artista, no va poder menys que respondre al propi model de dona al que els homes l’han acostumat tota la seua existència. Trist però lògic.

Arribats a aquest punt, una pregunta és inevitable: per què no hi ha grans dones artistes? O millor dit, per què no es coneixen a les grans artistes? Sols comprenent el perquè respecte de l’organització familiar i social al voltant de la figura masculina es pot deixar de qüestionar, des del punt de vista estrictament artístic, el motiu pel qual l’artífex és, per definició, l’home i no la dona. Però açò és un punt secundari. A partir del segle XIX, la història de l’art s’ha vinculat estretament a la determinació de l’autoria, que constitueix com a base la valoració econòmica de les obres d’art occidental. El nostre llenguatge i les nostres expetatives han tendit a catalogar l’art produït per dones com a d’inferior qualitat.

Açò resulta curiós quan al gran Tintoretto se li van adjudicar erròniament quadres pertanyents als seus dos fills. Marieta Robusti, la seua filla, acostumava a treballar al taller amb son pare i el seu germà i les obres d’ambdós van ser erròniament adjudicades al seu progenitor. La mort prematura de la jove va fer que l’obra del gran pintor decaiguera i perdera qualitat. Es va afirmar que aquesta baixada de qualitat artística era deguda a ‘la desolació paterna per la mort d’una filla molt estimada”. El que no es va pensar va ser que no es va empobrir la seua obra per la pèrdua filial, sinó per la pèrdua de la gran artista que era la jove.

Ací és on volia arribar; a la gestació d’un procés que marcarà el rol que li tocarà viure a la dona. La metamorfosi de Marieta Robusti, de passar d’una musa de Tintoretto a convertir-se en una mussa agonitzant de la nova etapa de l’obra del seu progenitor.

Històricament, l’accés femení a l’educació en general i a la formació artística en particular, va estar del tot restringit. Tota dona va ser desqualificada abans de poder ser expressada.

No solament se les mantenia al marge dels debats teòrics i intel·lectuals que dominaven l’art; sinó que van ser totalment excloses de les acadèmies i centres d’ensenyament durant el segle XVIII: Les classes de dibuix de nus? Excloses. I per tant, deficientment formades.

Moltes batalles van haver de lliurar-se per relegar aquest rol passiu d’objecte i observació. Finalment, la dona va poder comptar amb el triomf – almenys parcial – sobre l’hegemonia patriarcal de la societat artística i va poder entrar al món de l’art activament. La seua insistència i perseverança no sols li va donar accés a aquells àmbits que abans tenia vedats, sinó que els homes no van tenir més remei que reconéixer que les dames tenien, efectivament, talent per dedicar-s’hi.

La dona va ser finalment inclosa al món creatiu dels homes i va creure que havia guanyat la batalla. A la postmodernitat es creu capaç de guiar el rumb del futur, sense caure en què, sent com ella era fruit del patriarcat social, no estava jugant amb les mateixes regles del joc masclista que sempre li havien ensenyat com a única i absoluta opció?

Podia escapar a la empremta masculina? Podia ser la construcció femenina lliure dels prejudicis moralistes que imprimien eixa mirada masculina? Com era d’esperar, la imatge de la dona encara segueix esclava de representació per i per a l’ull masculí.

Encara que l’escenari artístic ha canviat molt, la representació de la dona, executada per la pròpia dona, no pot encara escapar del tot i independitzar-se de la significació masculina que la construeix en tot moment. Però, contrari a com de pessimista pot sonar açò, existeixen artistes com Marina Abramovic, que estan en perpètua cerca d’aquesta autonomia. No sols per demostrar que és possible, sinó també mostrar al món una visió integral de la dona, lliure a qualsevol lligam a  ments masculines. 

La dona al cinema

El cinema i la televisió reforcen i legitimen tot tipus d’estereotips sobre la dona. En ocasions, la reculen a papers secundaris i tradicionals, provocant un efecte sobre l’espectador  que, de manera acumulativa i repetitiva, configura en ell una imatge sobre la dona anclada en el passat.

No obstant això, al cinema actual, sobre tot ara que hi ha més dones directores de cinema, el rol de la dona va prenent cada vegada més una altra importància i el cinema presenta, amb una altra freqüència, una visió crítica de la dona dependent o la de dones amb clara independència. 

Somiadores i prínceps somiats

Aquest és potser el clitxé més típic, més vinculat a la factoria Disney i del que la companyia intenta desenganxar-se més cada any que passa. Hi ha infinitat de pel·lícules on les xiques busquen el seu príncep de conte de fades. Blancaneus o La Sireneta són possibles exemples. Encara que aquest últim dista prou del conte original d’Andersen, que s’assemblava ben poc al conegut i dolç final de la pel·lícula homònima de Disney. En ell, la protagonista, com a molts altres clàssics de la literatura o del cinema, busca l’amor d’un home de qui s’enamora a primera vista. La versió literària, no obstant, no era tan dolça, i acabava amb el fracàs de la protagonista. Aquesta perdia l’home dels seus somnis en el moment en què aquest es casava, no amb la dona que acabava de conéixer i li salvava la vida, sinó amb una altra dona que acabava de conéixer i pensava que li havia salvat la vida. Una vegada més la dona queda relegada a tindre dos finals: l'èxis quan finalitza amb l'home, o el fracàs, quan pateix l'engany de l'home.  
Com aquestes, La Ventafocs, la Bella Dorment i totes aquelles princeses de conte dels inicis dels estudis d’animació també entrarien a aquest sac del que Disney es vol desprendre cada vegada més i amb més ganes.

Fora de l’animació, qui no recorda Pretty Woman, de Gary Marshall, on es mostra com un senyor multimilionari guapo s’enamora d’una prostituta dels baixos fons, o Amélie, on una dolça Audrey Tautou s'enamora perdudament d'un francés al llarg de l'obra. 

Les dones són guerreres 

Les dones s’han venjat incomptables vegades al cinema, de vegades pels mals tractes rebuts, altres per la seua familia o fills. Qui no recorda a La Novia, de Kill Bill (Quentin Tarantino), que busca venjança després d’haver quedat 5 anys en coma per un intent d’assassinat a la seua pròpia boda.

Fotograma Kill Bill

Dones manipuladores, homes dominats

L’home perd qualsevol tipus de personalitat pròpia o iniciativa en benefici de la voluntat de la dona, que pot induir-lo a l’assassinat, tal i com ocorre a Perdición, de Billy Wilder, o a El cartero siempre llama dos veces, de Bob Rafelson.

Dones que superen grans adversitats

Al cas de Chocolat (Lasse Hallstrom), es veu com la societat patriarcal anul·la a la dona, o la vol anul·lar, en la historia d’una mare soltera que no pot triomfar al seu negoci pel seu ‘estat civil’. També es donen casos de dones que lluiten pels seus fills , com és el cas d’Erin Brockovich o el gran film El aceite de la vida, basada en fets reals, on dos pares s’adonen que el seu fill pateix una estranya malaltia mortal i busquen desesperadament una cura. 

La situació de la dona emigrant al cinema

Quan parlem del cinema en general, la dona emigra per cobrir les necessitats bàsiques establint dos tractaments: de primera categoria si són dones professionals amb possibilitat d’exercir la professió o bé de segona categoria, si es tracta de persones sense recursos o sense qualificació professional. En ocasions, la dona ha de recórrer a qualsevol forma de solucionar la seua existència, com en el cas de Princesas (Fernando León de Aranoa, 2005), on es conta la història de dos dones, una de nacionalitat espanyola i altra exiliada, que es troben a llocs enfrontats ja que les natives veuen amb recel l’entrada d’immigrants a la prostitució. 

Sony retira anunci sexista

La multinacional Sony ha hagut de retirar un anunci del seu canal de Youtube per les seues connotacions sexistes i masclistes. A l'spot es pot observar a una metgessa que li parla forma insinuant a càmera. 

"Sé què has fet avui, i aposte que t'ha agradat. Quantes vegades ho vas fer ahir? Tens por d'estar fent-ho massa a sovint? Al teu dormitori, sota els llençols? o potser prefereixes a la cuina; o al lavabo. O t'agrada més al jardí? Saps què? No has de sentir vergonya. Tot el món està fent-ho. Perquè és fantàstic".

Al final, es descobreix que la xica està parlant en tot moment del Remote play de la Consola de Sony, que permet jugar des de qualsevol lloc.

Diverses pàgines especialitzades com Boing Boing o The Verge han criticat durament l'anunci, i Sony s'ha vist obligat a retirar l'spot. 

Una periodista deté 33 homes per llibertinatge

Mona Iraqui és la presentadora del programa Al Mestajabi de la cadena de televisió privada Al Qahera wal Nas (El Caire i la gent), un mitjà de comunicació proper a Al Sisi, l’actual president del país. Iraqui va incloure al seu programa un especial on ella mateixa apareixia a un hammam - un bany turc- al centre del Caire amb les càmeres del programa i la policia.

Un total de 33 homes van ser arrestats a aquest bany públic del Caire, acusats per llibertinatge i de celebrar “actes immorals i indecents”, en la major batuda contra la comunitat homosexual. Seminus, esposats i filmats per les càmeres. Les imatges de la detenció van ocupar el prime time de la televisió privada.  Segons la cadena, el seu espai havia gravat durant setmanes orgies homosexuals i prostitució masculina.

Mona Iraqui filma la detenció de 33 homosexuals. Font: Al Qahera Wal Nas

"Avui és un bon dia per aquest programa. Hem aconseguit tancar un cau de sexe entre homes. Emetrem la història completa de l’antre des d’on es propagava el SIDA per Egipte”, proclamava la presentadora, en un programa que es va emetre el passat 10 de desembre.

La publicació de les imatges de la batuda ha alarmat a activistes com Scott Long, que va dirigir  el departament d’homosexuals fins 2010, bisexuals i transexuals de Human Rights Watch i resideix a la capital egípcia. "El que és evident és que un altre mitjà defensor d'Al Sisi (ex cap de l’exèrcit convertit en president del país) està treballant en estreta col·laboració amb les forces de seguretat per produir un espectacle amb imatges espantoses i terribles i envair la privacitat i destruir vides innocents", explica Long al seu blog.

La presentadora ha sigut acusada de traspassar tots els límits i violar els codis ètics. Mona, per la seua part, ha defensat la seua professionalitat i la utilitat de la presumpta investigació.

Des de la Primavera Àrab i el canvi de règim al país, les batudes contra els homosexuals s’han disparat i ja van més de 80 detencions a persones homosexuals amb el que va de mes. 

Anys negres de violència masclista

• Des de l’any 2003, es registren 756 víctimes de la violència de gènere a Espanya
• El 80% de les víctimes no ho conta i el nombre de denúncies s'ha vist reduït des de 2009
• Telèfon d’atenció a les víctimes de violència masclista: 016 

El nombre de diagnòstics policials que acaben amb la imposició de mesures de protecció permanents a víctimes de violència masclista s’ha vist reduït de forma considerable en els últims anys. Segons un informe pertanyent al mes de març i enviat pel Ministeri de l’Interior al PSOE, la xifra de valoracions de risc elevat va caure un 31% entre 2010 i 2013.

Encara que aquestes dades podrien interpretar-se amb optimisme com a un indicador de la millora de la situació, les xifres desmenteixen aquesta creença.  Les xifres de defunció per violència de gènere a l’Estat Espanyol registren 44 víctimes mortals amb el que va d’any, quatre de les quals residien al País Valencià.

Víctimes mortals per violència de gènere des de 2003 a 2014. Font: El Mundo. 

Anualment es destinen 6’6 milions menys destinats a la lluita contra la violència de gènere respecte al 2013. El pressupost per a la teleassistència mòbil a les víctimes d’aquest tipus de violència ha caigut un 34’5%, tenint sols previsió per a 775 dispositius front als 900 pressupostats el darrer any. I també s’ha eliminat el programa de col·laboració amb les CCAA per a l’emprenedurisme, inclusió i inserció sociolaboral de les dones.

Al territori valencià només es destinen 100.000 euros en ajudes d’emergència per a les víctimes de les agressions i 60.000 euros per als menors d’edat que han perdut les seues mares.

Només un 20% de les víctimes denuncien el seu cas a la policia

La decisió de trencar l’espiral és dura. La major part de la violència contra ldes dones queda fora del radar de les institucions. De fet, prop del 80% de les dones que pateixen violència de gènere s’ho callen.

La delegada del Govern per la Violència de Gènere, Blanca Hernández, va informar en una compareixença davant de la Comissió d’Igualtat el passat octubre que el percentatge mitjà de dones assassinades que havien denunciat la seua situació era del 25’9% des de l’any 2006 fins 2014. Segons l´última actualització de l’estadística, 14 de les 44 dones assassinades amb el que va de 2014 havien denunciat, el que es tradueix en un 31’8%.

Denúncies i ordres de protecció. Font: Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. 

Cada dona que denuncia una situació de maltractament o assetjament és immediatament sotmesa a una valoració policiar per avaluar el nivell de protecció que aquesta necessita. El protocol aprovat en 2008 determina que si no s’observa risc, no s’ha de prendre cap mesura. Si el diagnòstic és de risc baix, se li facilita informació i recomanacions. En cas de tractar-se de casos de risc mitjà s’estableix una vigilància ocasional i aleatòria, amb la possibilitat d’ingrés a un centre d’acollida. Sols als casos on s’aprecia risc alt i extrem s’imposa una vigilància permanent tant de la víctima com de l’agressor.

A la violència de gènere no sols hi ha una víctima, com diuen les campanyes de Save the Children. El Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat comptabilitza els menors víctimes mortals per violència de gènere des de 2013, any en que van ser assassinats sis xiquets.Tres xiquets han perdut la vida en el que va de 2014, en mans dels seus pares o de les parelles de les seues mares.

La violència de gènere s’estén entre els més joves

Els últims estudis han detectat que l’assetjament i la vigilància a través de les noves tecnologies i la missatgeria mòbil està augmentant entre els joves. El 4% de les adolescents d’entre 14 i 19 anys han sigut agredides per la seua parella; i quasi una de cada quatre s’ha sentit coaccionada.

A més a més, el nombre de menors processats per violència masclista ha crescut respecte al darrer any; segons les estadístiques del Consell General del Poder Judicial, a 2013 va augmentar un 5% el nombre de menors maltractadors que van ésser jutjats.

Un dels plans que l’Executiu contempla és incorporar la violència de gènere al temari de l’educació secundària. “Ja es fa en primària i esperem fer-ho en cursos més avançats el curs vinent” afirmen. No obstant això, aquesta informació ja s’incloia, segons Miguel Lorente, que va ser delegat del Govern contra la violència de gènere entre 2008 i 2012.

Nacions Unides, la Institució que va fixar la data del 25 de novembre com al Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència de Gènere, va recordar aquest any que el problema afecta a una de cada tres dones al món i, que en la majoria de casos, l’assetjament té lloc a la pròpia llar. Del total de dones assassinades a 2013, quasi la meitat van morir en mans de la seua parella o familiars.

L’Observatori de Violència de Gènere demana més ‘especialització’ als jutjats i que s’acurten els terminis

La presidenta de l’Observatori de Violència de Gènere, Maria Ángeles, Carmona, ha demanat recentment més ‘especialització’ als jutjats, sobretot als que tracten assumptes penals, i també que s’acurten els terminis dels judicis ràpids.

El termini actual, segons les declaracions de Carmona, és ‘extremadament llarg, cosa que aboca a la dona al patiment i la incertesa. També ha sol·licitat a les Comunitats Autònomes que dediquen més recursos econòmics per augmentar la plantilla de jutges de recolzament i funcionaris.

No es parla tant de denúncies falses com als casos de violència de gènere. No obstant això, les xifres trenquen aquesta ‘realitat’. Segons la Memòria de la Fiscalia General de l’Estat, el nombre de denúncies falses comprén el percentatge més baix d’entre tots el delictes del Codi Penal: un 0’018%.

Carmona denuncia al mateix temps que la violència de gènere afecte a ciutadans estrangers, prenent com a exemple l’enquesta de l’Agència Europea de Drets Fonamentals, que subratlla que 13 milions de dones europees han rebut algun tipus de maltractament.