¿Incultura popular?

Les retallades en educació amenacen la igualtat entre  els ciutadans

L'Estat de Benestar està en perill. Les reformes estructurals que està duent a terme el Govern de Mariano Rajoy en matèries com la sanitat i l'educació, atempten directament contra el benestar social de la ciutadania espanyola.

La justificació dels populars és que retallar és l'única eixida a la situació de crisi en què està immers el país. Però, fa bé el Govern retallant en serveis socials tan imprescindibles com l'educació? En termes econòmics podria ser que sí, però en el nostre entorn social és inacceptable. Fins i tot, diria jo, que per a la pròpia llei resulta inassumible aquest atemptat contra un dret bàsic en la nostra democràcia. La Llei Orgànica Reguladora del Dret a l'Educació, en el seu Article Primer, estableix que “Tots, així mateix, tenen dret a accedir a nivells superiors d'educació, en funció de les seues aptituds i vocació, sense que en cap cas l'exercici d'aquest dret estiga subjecte a discriminacions degudes a la capacitat econòmica, nivell social o lloc de residència de l'alumne”.

Ara bé, amb les mesures que s'estan adoptant des del Govern, és possible que hi haja molts joves amb aptituds i vocació que, a causa de la seua condició econòmica, no podran assumir les despeses que suposa l'estudi universitari. En un moment de crisi com l'actual, amb un índex d'atur juvenil que aconsegueix el 53,7% en el tercer trimestre d'enguany, no és viable que dificulten l'accés a l'educació. Sense treball i sense educació. Què faran llavors els joves? Potser sorgisca una nova, i molt més nombrosa, generació “ni-ni”, aquella que no podrà ni estudiar ni treballar per falta de recursos, i no per decisió pròpia.

Les reformes del senyor Wert amenacen al model educatiu públic, doncs no fan més que endurir les condicions d'accés, restringint-lo només a aquells amb un cert nivell econòmic. 
Pot ser que una de les decisions que més perjudiquen en aquest sentit, és la relacionada amb el sistema de beques. S'imposa que per a rebre aquestes ajudes els estudiants hauran d'aprovar el 100% de les assignatures matriculades, en el cas de les carreres d'Humanitats, Ciències Socials, Jurídiques i Econòmiques, i el 80% per a les d'àmbit científic. Però, per si no era suficient, s'exigirà una nota mitjana mínima de 6. Si a açò li afegim que amb el nouvingut Pla Bolonya, moltes carreres que abans es cursaven al llarg de cinc anys, ara s'han reduït a quatre, sembla quasi impossible complir amb els requisits necessaris per a la dotació d'ajudes econòmiques.

D'aquesta manera, hi haurà molts estudiants que hagen de desemborsar grans quantitats de diners -a causa de la pujada de taxes de matriculació, que s'incrementaran al voltant de 540 euros per a la primera matrícula- per a poder estudiar, per a poder aprendre, i ser capaç d'exercir una professió que d'una altra manera no seria possible. Si vols ser mèdic, has d'estudiar en la universitat; i el mateix si vols ser mestre, advocat o enginyer. El problema és que no tots els joves podran decidir sobre el seu futur, perquè no totes les famílies poden en aquest moment permetre's pagar les matrícules dels seus fills, i aquests, difícilment podran treballar perquè les ofertes són més que escasses. El fet de rebre una beca de l'Estat o de les autonomies, lliura a l'estudiant del pagament de la matrícula, però amb l'enduriment de les condicions, hi haurà qui no opte a aquests beneficis. Per descomptat que cal premiar la cultura de l'esforç, com afirmen diversos dirigents polítics, però aquesta excusa s'ha portat a límits insospitats que negaran l'educació a un sector més desfavorit de la població.

La política de beques, més que acréixer les conseqüències de la crisi econòmica, haurien de pal·liar els seus efectes, almenys, en l'àmbit estudiantil. Com deia abans, si no hi ha treball i es restringeix l'accés als estudis, naixerà una nova generació “ni-ni”, però no per la seua pròpia decisió. El sistema públic universitari ha de ser assequible per a tots i ha de garantir una igualtat d'oportunitats per a tota la ciutadania, independentment de la capacitat adquisitiva que es tinga. Perquè l'educació és un dret bàsic de la nostra democràcia.

Només se m'ocorre un motiu pel qual el Govern adopta aquestes mesures, ja que es pot retallar en molts altres àmbits que no afecten a un dret com el qual ens concerneix. Per exemple, en funcions públiques d'adorn, o en viatges de primera classe i cotxes de luxe. La idea que els òrgans de poder vulguen una ciutadania inculta, que acate les seues normes i no s'interpose als seus interessos, és una cosa que em fa molta por; però la restricció d'accés a l'educació només per a els qui ostenten un cert nivell econòmic, negarà el saber a un ampli sector de la població al que els efectes de la crisi ha sacsejat amb força i això més que fer-me por, em cabreja. Segons dades de l'INE, en el primer trimestre de l'any, hi havia a Espanya, 1.832.300 milions de llars amb tots els seus membres en atur. Açò suposa més d'un 10% del total de famílies, que difícilment podran permetre's pagar-li una carrera als seus fills. 

Històricament, s'ha pogut comprovar que la desigualtat de l'accés a l'educació comporta diferències socials. Les persones sense una base cultural ben fonamentada són fàcils de dominar i no oposen resistència. Sabem on van començar les retallades del Partit Popular, que advoquen la incultura, però on acabaran és alguna cosa impredictible. No pretenc ser apocalíptica, però, precisament, perquè cal lluitar per una educació digna, s'han de posar totes les cartes sobre la taula. Com va dir el filòsof romà Sèneca, “Sapientia sola llibertes est” (“La saviesa és l'única llibertat”). Privar de coneixement, és privar de llibertat.