Si analitzem detalladament el reportatge podem observar
nombrosos elements generadors de desigualtat. En l'aspecte d'expressió, en el
reportatge apareixen diverses fonts informatives que, juntament amb la
presentadora, Teresa Fernández, i la veu en off, ofereixen el seu punt de vista
respecte a les desigualtats entre dones i homes. Si bé la majoria d'aquestes
fonts són dones, les seues declaracions no afavoreixen una postura ferma i
reivindicativa dels drets de la dona, sinó tot el contrari, recolzant i legitimant
les diferències entre tots dos sexes.
A partir de la descripció introductoria de Javier Navalón
sobre el reportatge, podria esperar-se un tractament rigorós i sensible al
problema, que reforçara les postures contràries a la discriminació, doncs semblava
la finalitat d'aquesta peça que va elaborar aqueix estiu l'equip de
Intereconomía. No obstant açò, lluny de reivindicar els seus drets, les dones,
i també els homes que apareixen en aquesta peça audiovisual, no són crítics amb
la societat sexista en què vivim i, en les seues declaracions, recolzen les
diferencies dona – home que s'han anat forjant al llarg de la història de la
nostra societat.
Més endavant la veu en off desprestigia a l'anterior govern
i al mateix temps discrimina a la dona, i posa en dubte els seus propis drets,
amb afirmacions com “l'última perla que va deixar el Govern socialista en la
seua famosa enginyeria social, va ser la Llei Orgànica de Salut Sexual i
Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l'Embaràs, aprovada en 2010, una
llei que nega el dret a la vida del fetus fins a la setmana catorze i, no
obstant açò, estableix com a dret de la dona el poder interrompre l'embaràs”. A
més, la veu en off deixa en evidència i fins i tot falta el respecte, a la
ex-ministra d'Igualtat, Bibiana Aído, amb la següent afirmació: “I malgrat
aquesta evidència científica, que enorgulliria a la més radical de les feministes,
ens ha tocat escoltar ximpleries com la de l'espaviladíssima ex-ministra
d'Igualtat negant la major”; i després entra un àudio de Bibiana Aído on
afirma: “un fetus és un ésser viu, però no és un ésser humà perquè no té base
científica”.
Referit a aquest mateix tema, trobem les declaracions de la
sotsdirectora d'Hospitals de Madrid, Ángeles Neira, que es respon a: “Hi ha
dret a matar? Per a mi l'avortament és matar […] Si estem lluitant perquè la
pena de mort quede abolida en tots els països, per a mi açò és un assassinat,
però injust a més”. Posant de nou en dubte un dret de la dona establit per la
legislació de molts països desenvolupats del món.
Altres expressions discriminatòries de la dona en el text de
la veu en off són: “Déu, en veure només en veure només a l'home, va sentir
pena, i va decidir crear una companya semblant a ell. Per a açò va sumir a Adán
en profund somni i, prenent una de les seues costelles, va formar d'ella a Eva,
una dona” o “Quan Adán la va veure la va reconèixer de seguida com a os d'os i
carn de la seua carn”. Aquestes frases anuncien una espècie de superioritat de
l'home, la idea que el sexe femení procedeix del masculí. Encara que és cert
que la veu continua exposant "que la dona prové de la carn de l'home i que
totes tenim un origen masculí ha sigut fins a fa molt poc la creença més estesa
entre els éssers humans. Però la veritat, és que les recerques científiques han
demostrat que no hi ha gens més lluny de la realitat perquè al principi tots
som xiquetes”. La veu en off, com pot observar-se en aquest cas, entre uns
altres, es va contradient al llarg del reportatge. En ocasions sembla que manté
una postura de suport a la igualtat de la dona, però, de sobte, llança
afirmacions i acusacions que demostren tot el contrari; i, al revés, quan està
denigrant al sexe femení, ix en la seua defensa.
Per a acabar amb les expressions que s'empren en la narració
del off, cal destacar la següent locució: “la veritat és que avui dia tota la
càrrega de la família segueix recaent en ella, i malgrat la conscienciació
d'igualtat que existeix en la societat, sembla que de moment l'home no està per
la labor de canviar el seu rol dins de la família”. I el curiós és que açò ho
afirma de tal forma que sembla que ho està recolzant totalment.
En aquesta mateixa línia, i al·ludint ja a les fonts
pròpiament entrevistades que apareixen en la peça, trobem les declaracions del neurocirugia Fernando Sanjuán, que diu que “encara a l'home no li interessa
ni li convé que la dona s'acoste a ser equiparada amb ell”. I amb aquestes
paraules, una vegada més, es recolza la situació de desavantatge que té el sexe
femení en la societat. Una altra postura d'un home que no sembla “estar per la
labor” és la del ginecòleg Manuel Sánchez, que afirma que “A mi em va educar la
meua mare molt diferent a com va educar a la meua germana”, i continua “jo
planxant sóc dolentíssim, doblegar-me la roba no sé. Llavors intente suplir-ho
tot amb els diners. Pagament perquè m'ho facen”.
D'altra banda, observem manifestacions estereotipades de la
dona en el reportatge, curiosament, fetes per dones. Així, la fundadora de
Madrid Woman's Week, Carmen García, afirma que “el que la píndola del dia
després fa amb aqueixes joves és alliberar-les de responsabilitats. Llavors,
estem creant una societat lliure de responsabilitats”, és a dir, que totes les
xiques que es prenguen aquesta píndola evadiran tota obligació”; i,
curiosament, en aquest cas la font no empra el genèric masculí, acusant
directament a “aqueixes joves”, com si els homes en aquest cas no tingueren cap
tipus de responsabilitat.
També recalquen les diferencies dona-home les declaracions
de la sotsdirectora d'Hospitals de Madrid tals com “una altra cosa és que a
l'hora de desenvolupar allò en el que t'has capacitat, puga realitzar-ho millor
l'home o la dona (…) Indiscutiblement, hi ha grans diferències en com ho va a
poder realitzar l'home”. O quan se li pregunta per si xics i xiques haurien
d'estar junts, al que respon que “fins a la pubertat jo no veig inconvenient que
compartisquen les aules, després sí perquè hem observat que, efectivament, el
compartir aules (…) els influeix bastant en què molts es despisten (…) Potser
és perquè ells estan més pendents de veure a la xiqueta des del concepte de
dona que com a companya de classe. I jo crec que en aqueixa etapa sí els
separaria”.
Finalment, crec convenient destacar un comentari d'aquesta
mateixa font que diu que “veig, si no als meus néts, als meus besnéts, amb
burka”, una al·lusió discriminatòria cap a una indumentària pròpia de la
religió musulmana, alguna cosa que no està relacionat, en absolut, amb el tema
del que tracta el reportatge.
D'un altre costat, trobem postures rotundes a favor de la dona, com les nomenades al principi de la ex-ministra d'Igualtat. I altres més neutrals entre les fonts entrevistades, però, sobretot, les reflexions que s'inclouen dels ciutadans del carrer a la pregunta sobre si tots dos sexes haurien d'estudiar en les mateixes aules, sobre la qual, una gran majoria, creu que, efectivament, haurien de compartir l'espai d'aprenentatge.
No obstant açò, com pot observar-se, la majoria de les
declaracions que es mostren en el reportatge, recolzen les desigualtats de la
dona enfront dels homes. A més de creure que el sexe femení és inferior, i que
al masculí no li interessa que s'equipare, pretenen que s'usurpen els seus
drets, pels quals moltes feministes han hagut de lluitar. Les postures de les
fonts segueixen totes una mateixa línia, legitimant les diferències entre dones
i homes i discriminant al col·lectiu que es troba en desavantatge, en aquest
cas, la dona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada